vemell

dos quarts de nou del matí, arribo a l'oficina corrents.
em despenjo la bossa, l'entaforo al calaix i m'assec a la cadira mentre apreto el botó d'iniciar l'ordinador.
quan em giro cap a la pantalla veig....
la pedra lunar trencada, la naturalesa incipient afectada.
els dos habitants, l'ommmm i en marcianitu, resten muts. me'ls miro inquisitivament. ¿què ha passat aquesta nit? les seves cares no s'immuten, no se'ls mou ni una parpella, ni un tic nerviós al llavi, ambdós resten impassibles amb els seus posats perpetus.
deixo anar un sospir profund, giro l'atenció i em dedico a posar ordre. acosto el test i acarono les fulles del cactus, acabo de trencar la ramificació esquinçada i recol·loco la resta en un intent d'equilibrar la planta. per un moment em pregunto què en faig de la branca trencada pro no m'ho haig de pensar gaire, faig el mateix q faig quan cau una fulla, obro el calaix, agafo l'obra cartes, el clavo a la terra fent un lleu moviment per obrir una mica de forat, hi col·loco la branca i li apreto una mica la terra del voltant. espero q aquesta vegada ningú me l'arrenqui i q tingui més sort q les altres fulles q he intentat avivar. rego una mica i torno el test al seu lloc.

agafo les dues meitats de la pedra lunar, intento encaixar-les. si trobo l'encaix l'enganxo amb loctite? ho provo i no encaixa. giro. provo i no encaixa. giro i no encaixa. la torno al seu lloc habitual i encaixa. de moment es queda sense loctite.

em giro de nou cap als dos habitants del racó dels somnis. en marcianitu em torna la mirada sorruda a través de l'escafandre, sé q des de fa un temps està una mica molest, concretament des de q li vaig posar l'ommmm d'acompanyant. no li vaig preguntar ni comentar, a ell q va ser el pioner, q va Ser fins i tot abans q la pedra lunar, q ha resistit el trasllat de l'antic laburo a l'actual, q va suportar els primers dies d'exili al calaix fins q vaig superar la vergonya de posar lo a ell, el petit marcianitu, al peu de la pantalla, ara li he col·locat sense contemplació ni miraments un acompanyant, i precisament un q és tot el contrari q ell, l'ommmm, persona tranquil·la evocada a la meditació, al relax, a la introspecció. en canvi ell, en marcianitu, sempre a l'aguait del q pugi venir, sempre a punt de noves aventures i nous horitzons.

'
curiosament, les diferències, lluny de separar-los els fa còmplices i em sembla q serà difícil q em diguin el q ha passat, tot i q sospito q en la desfeta, hi ha intervingut una tercer mà.
'
'..........................................................
'

'
- tieta.... quin vols? el goc o el vemell?
- el groc
- ah, al goc posa mireia, te toca el vemell.
'

'