peuades

'

'
ahir de nou una mala noticia.
aquesta setmana he arribat a preguntar-me si no ens havíem tornat tots bojos, atribuint per instants, al síndrome post-vacacional (i a la pròpia locura), algunes de les accions i descartant-ho de seguida per lo ridícul q em semblava.
ha sigut casualitat, pura casualitat q s'hagin esdevingut totes en una setmana. tot i així, les ganes de plorar se m'anaven acumulant. massa emocionalitat. desolació i tristesa. en alguns casos ràbia i impotència. en d'altres acceptació per l'evidència sense restar el q les persones implicades sentien. de petites, quan renyaven a la meva germana, jo em posava a plorar dels sentiments i les emocions q sentia. em costa posar-me a l'esquena les emocions q no són pròpiament meves.
avui però, m'he aixecat aviat i me n'he anat a la platja. en el camí d'anada he plorat, m'ha sigut impossible, inevitable i a la vegada consolador trobar-me en el refugi q m'inspira el cotxe, l'aïllament q em proporciona de tot i de tothom.
a les deu ja estava plantant el parasol i tot seguit m'he posat a l'aigua calma i freda, caminant entre els peixets gairebé invisibles. aguantant la respiració per la fredor viva q m'envoltava a cada passa i deixant anar un petit xisclet quan finalment m'hi he capbussat i m'he entregat sense reserves al fred viu. i he llegit i m'he posat crema i he escoltat converses alienes i m'he tornat a posar a l'aigua i he observat i viscut el moment present movent la tovallola al ritme del sol i de l'ombra del parasol, a l'aire no present quan he arribat i q de mica en mica en mica s'ha anat animant fins a preguntar-me si s'emportaria el parasol o no, al mar calm quan he arribat i a les onades impetuoses quan he marxat. i és q, a pesar de tot, la vida segueix.
'
'
'