sorra, pedres i perles

- vols que et faci un massatge capil.lar?
Susanna s'incorporà i retornà el somrís amable a l'ajudant amb una expressió que definí mentalment com de conquistadora vençuda. Es deixà portar i estalonà la nuca a la mitja lluna. Sentí l'aigua tèbia i després calenta rajant entre els cabells i tot seguit s'abandonà als dits hàbils i angulosos de l'ajudant que havia començat a ensabonar-la. S'estremí quan sentí el gel més fred que l'aigua tèbia caient damunt la seva perfecta clepsa banyada.
- com et trobes? - demanà en un to servicial, però sincer, l'ajudant de perruqueria quan va notar el seu estremiment.
Susanna tenia de nou els ulls tancats i una gota calenta de sabó havia saltat sobre la depressió dels seus llavis.
- Bé- digué sense obrir les pipelles.
- Relaxa't- continuà Anna passant amb habilitat el tou dels dits per entre les tiges humides dels cabells.
- Ho estic fent, preciosa. Gràcies. El massatge és molt relaxant, ideal.
- Així m'agrada. Els meus dits ja noten com et relaxes.
- Ja estic relaxada.
- No hi ha res com un bon massatge.
- Et resulta familiar, Anna - demanà Susanna després d'uns minuts de silenci- la sensació de tenir sorra a les sabates?
- És clar - digué l'ajudant de perruqueria aturant durant uns instants el seu massatge capil·lar-. Encara tens el record recent del contacte del sol als ulls i a la pell, però quan et vesteixes, et poses les sabates i te'n vas de la platja aquella arena q t'ha fet disfrutar durant tot el dia es torna de sobte àrida i insuportable.
- D'aquesta manera em sento jo - va dir Susanna separant una mica el clatell de la mitja lluna de la pica -. Com si dugués sorra a les sabates i no hi hagués manera de fer-la desaparèixer de tot el meu cos.
- No vull espatllar-te la metàfora- va dir Anna sense deixar de fer el massatge-, però tal vegada no has de buidar-te la sorra de les sabates o has de deixar-hi un gra a dintre perquè, amb el temps, es pugui convertir en una perla.
- Com si les meves sabates fossin les conquilles de l'ostra?
- I els teus peus dos precioses lamel·libranquis.
Susanna es va girar i va mirar a Anna d'una altre manera.
- I la perla- va reprendre la Susanna- és l'emblema de la perfecció, de l'amor i del matrimoni i és el símbol lunar lligat a l'aigua i a la dona. Alexandre el Gran va néixer d'una closca reial fecundada per una gota de pluja primaveral. On vols anar a parar, Anna?
- Aumon. Només vull dir que, amb el temps, un gra de sorra es pot convertir en una perla. Que tots els grans de sorra que duus dins les sabates es poden convertir amb el temps en perles perquè el dolor d'avui és la felicitat per a demà.
- Açò creus?
- Així ho veig
- Una pregunta, Anna. Quan tornes de la platja neteges les sabates o hi deixes la sorra?
- Les faig ben net.
- Ben netes? O hi deixes un granet de sorra amb l'esperança que, en un futur, es convertesqui en una perla?
- Ben netes.
- Així torna al massatge.
'
SORRA A LES SABATES - Joan Pons

'

ja fa un temps q vaig començar a llegir Sorra a les Sabates. de moment el tinc inacabat pel fet de que quan estava a unes quaranta pàgines del final, em van començar a aparèixer fulles en blanc. un error d'impremta q no tinc la intenció de reclamar. sóc una supersticiosa no reconeguda i m'agafo les pàgines en blanc com a senyal per no acabar el llibre ara, deixar el final en suspens i llegir-lo quan sigui el moment. moment q arribarà quan vingui a les meves mans, d'una manera fluida, el mateix llibre amb totes les pàgines impreses.

'

ara aviat farà dos anys que el cinzano i jo compartim camí i tot just fa quatre dies (qui diu quatre diu vint) que li vaig passar l'aspirador per primera vegada. això no torna a dir gaire sobre el meu sentit de la neteja, pro mirat des d'un altre punt de vista, des del meu, dic que m'he passat molts moments somniant, imaginant, somrient a través de les pedretes, les fulles seques i la sorreta q de mica en mica s'han acumulat i s'han convertit en viatgers al terra del cinzano. imaginar en quin moment van pujar al "carro" de la meva vida, quins viatges, anades i vingudes, moments individuals o de dos o de multitud han compartit discretament, recordar els q en un moment donat i per la inèrcia del moviment d'anar amunt i avall i de pujar i baixar, alguns d'aquests viatgers hauran baixat del carro sense fer soroll.

m'agrada dur sorra a les sabates, sorreta d'aquella finíssima que recorre la sabata amunt i avall seguint el ritme dels passos mentre fa pessigolletes sota els dits. concretament m'agrada quan, a l'hivern vaig a la platja a posar els peus al mar i la sorra s'enganxa als peus i me la trec una mica per sobre dels peus glaçats amb un mocador de paper, em calço els mitjons i les sabates i me'n vaig a caminar per llocs més urbans. un cop a casa, em trec les sabates, les espolso sense esforç i seguidament palpo en el mitjó la sorra acumulada, presa i a la vegada lliure pel teixit porós q forma el mitjó, jugar-hi una estona abans no m'el trec i el descarrego de l'excés de sorra. m'agrada tornar-me a calçar un altre dia les mateixes sabates amb mitjons nets i notar a través seu, la sorreta fina.

curiosament quan vaig anar a passar l'aspirador se'm va acabar l'aspiració just quan només em faltava aspirar a sota de l'alfombra del copi. m'ho vaig agafar com un senyal, com una complicitat i somrient vaig tornar la mànega de l'aspirador al seu lloc i vaig posar l'alfombra a sobre les pedres, les fulles seques i la sorreta que havien quedat al fons, sobre les perles.