bloquejada

La teva cara és un troç de cel

pluja forta cau dels teus cabells,

les paraules no valen res,

silencis penjats sobre les parets,

les faroles no estan enceses,

foscor que esborra totes le promeses,

la terra, vella invàlida, busca

sang jove i calenta al peu de la porta

i tu rius, no és broma que estiguem vius,

i tu sents algú dicta els meus pensaments.

Et veig i ja no puc esperar res,

no, no, vull creure que jo sigui el boig.

Miralls deformant-nos els cossos

potser demà, l'horitzó serà més clar.

Aguantarem el fred i esperarem

fins que el bon temps tornarà,

aguantarem el fred i esperarem

fins que un dels dos pugui parlar.

No diguis res em trobo malament

hi ha un núvol gris que pesa sobre meu.

T'escolto i ara no t'entenc

però tu saps que tot ho arregla el temps.

Ulls recobers de boira

potser demà tornaran a brillar.

Aguantarem el fred i esperarem

fins que el bon temps tornarà,

aguantarem el fred i esperarem

fins que un dels dos pugui parlar.

I esperarem fins que un dels dos pugui parlar.

'

in-creible, acabo de llegirme tot el bolsillo de pe a pa. A finals d'aquest mes farà mig any. Ja han passat sis mesos.

'

fa dies q no escric, o més ben dit, fa dies q no faig públic el q escric.

el q escric no em satisfà, i m'ho guardo, m'ho quedo, ho amago.

'

(pongo incienso en tu quemador mari, en el cd chambao.... "saber que no solo soy la que piensa, elijo ser la que observa a la que piensa")

'

ahir vaig somiar q estava en un casalot solitari mig empotrat a la muntanya. Estava en una habitació buida amb sostres alts i finestres allargassades i enlaire, lluny de mi. Em sentia petita. La claror q entrava a través dels vitralls de les finestres no arribava fins on era jo. Estava a la penombra tot i haver-hi llum. Tons de grisos m'envoltaven, només els vitralls tenien color.

'

avui m'he despertat d'un somni q arrencava de la casa mateix, del pati, d'una tenda plantada al jardí de la casa, estava estirada a terra amb una persona, perfectament identificable, mig a sobre meu q m'acaronava i reia. La seva cara plena d'arrugues. Tons de grisos ens envoltaven.

M'he despertat fastiguejada pel somni, ja només em faltava somiar-hi i no, lo del somni ja no ho vull. Aleshores su*, què coi fas somiant això??? Aish.... por diós q no entiendo nááá....

'

Des de q vaig dir q no volia parlar-ne, algún dia gairebé havia aconseguit no pensar-hi, pro el dilluns es va posar en marxa l'engranatge gestàltic (un telf i un nom) i tot se m'està removent altre vegada i n'estic cansada, estic en un cercle viciós i no sé com sortir-ne. Cansada.

'

El dimarts, un missatge reclamant atenció a uns bloggeristes q no escriuen em va tocar la debilitat. Tinc debilitat per la solitud de les persones. "Jo estic aquí!!!" dic jo. En part x això vaig enviar el mail q vaig enviar, en part x això avui, dps de pensar-hi durant dos dies, he deixat un missatge al blog. Pro stic aquí a la meva manera q no sempre és la dels demés, q no sempre és la q necessiten els demés i això em costa d'entendre i acceptar, sobretot quan em rebutgen d'una manera més o menys subtil.

'

Ya no quiero vivir con los temores

que prefiero entregarme a la ilusión

y lo que creo, defenderlo con firmeza,

sin historias que me abulten el colchón

Y si un día me siento transformado

y decido reorientar la dirección,

tomare un nuevo rumbo sin prejuicios

porque en el cambio esta la evolución

Evolucion, en el cambio esta la evolución

Que mi camino se encuentre iluminado

y la negrura no enturbie el corazón

discernimiento al escoger entre los frutos,

decision para subir otro escalón

Vivir el presente hacia el futuro

guardar el pasado en el arcón,

trabajar por el cambio de conciencia,

dibujar en el aire una canción

Una cancion en el aire una canción...

'

mmm..... avui.....

avui m'he despertat d'un somni ja esmentat dps de dormir unes 9 hores.

L'esmorzar ha sigut l'aperitiu del dinar.

Bon dia trasgunero i m'en torno a la cuina a preparar el dinar i a dinar pròpiament dit. Mentre vaig coent, vaig menjant.

M'assec a taula i l'estòmac ja només té lloc i ganes per l'amanida, de la resta ja n'tinc la panxa plena.

Dutxa i direcció girona. Vaig tard i no molt animada. Envio sms avisant de lo primer.

Quan estic entrant a Salt rebo sms "yo ya toy aqui". Vaig tard pro pels pèls.

Aparco el cinzano uns cotxes més endavant de la sarita. D'aquesta en surt una trasgu somrient.

Amb uns moviments de braços bàsics decidim amb quin cotxe anem.

La sonrisa pilla q se li dibuixa a la cara fa q es dispersin les meves cabòries dels últims dies i contestant amb un altre somriure, ho agraeixo secretament.

Novetats! moviment! il·lusió! això em transmet i se m'encomana.

Dps de l'abraçada de retrobament, m'insinua alguna cosa, pro no ho deixa anar i mentre ens dirigim al cinzano tinc temps de deixar-li anar tres: suerrrrtaaaaaaaaaaa!!!

Un cop a dins del cinzano deixa anar alguna cosa.... "no sé como he llegao a girona, he entrao en un túnel y he llegao aquí, un accidente y he visto el cartelito de "universitat de gi", coño! casi me paso la salida! fin de año, charleta con Mari, camino...." jo m'empasso saliva dues vegades pels tres comentaris últims i poso el cotxe amb marxa, això va per llarg.

Entrem en un túnel direcció Platja d'Aro, St. Antoni de Calonge, Torre Valentina. Una ideia va agafant forma: cap d'any fent passes al camino, caminar de nit, roba d'abric, horaris de tren, etapes, llums frontals, cava català i.... caxis! ara no em surt el nom!

Locura compartida.

Amb un plis hem arribat a Torre Valentina.

Platja solitaria amb restes encara dels aiguats.

Ens endinsem a la sorra, ens hi enfonsem amb els peus enfundats a les sabates, ens acostem al mar per saludar-lo. Ell ens regala una badia fantàstica, amb un color blau-plata espectacular.

Tot xerrant ens dirigim al GR-92. Pugem, baixem, ens endinsem en túnels obscurs, obrim nous camins, resseguim el perfil de la costa fins q el seny trasgu s'imposa "s'està fent fosc", decidim trepitjar la senda q ha quedao atrás.

El reflexe de la lluna entre les roques, una hombra q es mou, desorientació, seguim nous camins gairebé a les fosques, l'hombra ens atrapa i ens adalanta, riures.

Arribem al cotxe jo molt assedegada, la trasgu pot esperar a la coca-cola q ens espera a Platja d'Aro. Faig un traguinyol d'una de les ampolles d'aigua q roden pel cinzano.

Platja d'Aro. Llums. Gent. La tranquilitat de Torre Valentina ha quedat enrrere.

Les botigues temptadores ens envolten, ens fan seves, pro en sortim il·leses amb la promesa de tornar.

Hi ha un moment de debilitat a l'alçada del Viena, pro encara és aviat i ens queden botigues x visitar. Acabem de fer el recorregut, descobrim una pastisseria temptadora, un Gino (o Dino, ja nusé) amb taules i cadires on podrem degustar tranquilament el gelat.

No hem acabat de fer el recorregut q ens decidim a invertir la direcció i assaltar el Viena.

Dos ibèrics i dues coles de llauna, una freda de nevera i l'altre naturalment freda.

Conversa gestàltica.

El temps ens passa volant.

Els gelats ens esperen.

A fora fa fred, i de camí, una trucada elurniana.

Encara no hi ha connexió, com quedem x demà? caminar? a les 10? millor les 11! entrepà i cantimplora. Fins demà.

Arribem a la gelateria.....

Quins gelats!!!! uau!!!!

una copa gegant, enorme de caramelo+nata i un de grana seca amb tres boles, una de vainilla, una d xoco i una d cafè!!!! mmmm!!!!!!!!!!!!!

ens els mangem ràpid, la gula ens pot.

Satisfetes i fartes decidim q ja és hora de marxar.

Juntament amb l'Alejandrito agafem rumb girona i en un plis (sense temps pel plas) ens hi plantem.

Més animada del q n'he marxat, torno a casa.

Crònica a la marona. Calentament de mans a la llar de foc i pujo a esperar la noticia q ja has arribat.... ràpid, ràpid.

Gran Hermano sí.

Gran Hermano no.

Gran Hermano sí i.... desconexión!

'

M'en vaig a dormir amb un somriure als llavis, cap d'any i caminada de demà.

'

us estim pilons!!!!

petons somrients,

su*