antídot

'
quan ahir al migdia vaig arribar a casa, vaig trobar la revista de El Cercle de Lectors sobre la taula.

acabat el dinar, la vaig fullejar tot deixant-la oberta per la pàgina on hi havia un llibre q em va interessar, i me’n vaig anar a treballar.
'
la tarda, a diferència dels últims dies, la vaig passar feliç, liada amb la feina, xerrant, compartint moments i pensaments amb els companys, assumint el q significava haver pres la decisió q havia pres.
‘
la segona setmana d'agost me’n vaig a fer uns quants km més a El Camino.
no m'ha sigut fàcil admetre les pors amb q jo mateixa m'hi vedava el pas.
un cop reconegudes, acceptades, assumides, un cop he tingut clar q no em volia quedar amb el dubte de com anirien aquests dies de viatge precisament per la por q m’inspiraven, q no volia cedir davant la por com a opció pel fet de decidir de no anar-hi, tinc clar q vaig allà a passar-m'ho bé, a compartir moments de tot tipus amb persones q m'estimo i que si no hi anés, les hagués enyorat, q no vull deixar passar l’oportunitat de passar un temps amb elles, de viure la vida amb persones amb les q ens anem coneixent i aprenent amb el dia a dia i superant i assumint els cantos punxeguts amb els q ens anem trobant.
giravoltant amb aquests pensaments la memòria em va recordar una conversa q dies enrere vaig tenir amb un amic q fa poc més d’un any viu amb la parella. Em parlava d'ella, de les seves cares, la seva energia, la seva inseguretat, les seves pors, sense dir-m'ho em va dir com se l'estimava i de quina manera assumia el q implica la decisió q ell mateix havia pres en voler compartir la seva vida amb ella. vaig descobrir, entre ells, una complicitat envejable.
‘
vaig sortir tard de treballar.
Un cop a casa, vaig buscar al fons del calaix les malles que gairebé feia dos anys q tenia aparcades. descolorides per tants km de sol. Mitjons de caminar, les botes recentment noves, la primera brusa de tires de la temporada i la bandolera de caminar. Vaig superar la vergonya de sortir de casa com si anés a fer una caminada de tres dies i vaig emprendre el carril bici amunt. Un cop deixats enrere els edificis del poble, em va saludar cara a cara un sol q començava a decaure més avall dels 45 graus i vaig trobar a faltar les ulleres de sol gairebé tot el camí d’anada.
Caminava intentant notar cada part del cos, la respiració, la musculatura, com responien els peus amb les botes, amples, còmodes amb la seva sola de eva q esmorteeix una mica el pas i fan venir ganes de caminar a saltirons, com s'anaven inflant les mans, els dits, notant el cos baix d'energia des de fa uns dies. Sentint la por i a la vegada les ganes de q no em guiï les passes, sentint les ganes de superar-la, sentint com creixien les ganes de fer camí. Pensant en el fet d’assumir les decisions preses i tirar-les endavant i també, pensant en el q he après fins ara i en el q em queda per aprendre.

vaig tornar a casa amb els ànims una mica baixos pel fet de tornar a casa més cansada del q m'havia pensat, de q se'm fes llarga l'última part del camí i a la vegada, pensant en seguir un programa per posar-me en forma.

arribada a casa i a falta d'una altre beguda més energètica, prenc una coca-cola mentre em trec les botes que ja no em semblen tant còmodes, pensant q no crec q tingui problemes amb els talons, tal y com em va passar fa dos anys, pro q sí és possible q en tingui amb la part de davant de la planta del peu, la q dona l'impuls, a la qual cosa li haig de buscar una solució.

un cop acabada la coca-cola de caps a la dutxa i un cop tinc els pantalons fora els hi descobreixo un trau al cul del q ja no me'n recordava. buf.

finalment m'assec a la taula per sopar i trobo, tal i com l'he deixat al migdia, la revista de El Cercle de Lectors, els ulls es fixen en la frase q descriu el llibre q al migdia m'ha cridat l'atenció:

'

"la vida es torna verí si no hi creiem"

'

la vida la tenim al davant, esperant-nos, a vegades fins i tot, estirant els braços ben oberts per rebren’s amorosament, d'altres per fotre'ns una clatellada, per ignorar-nos o simplement deixar-nos caure pel nostre propi pes, pro decidir el que en fem i de quina manera assumim les conseqüències que ens comporta la decisió presa, només depèn de nosaltres.

'

'