'
'
segueixo la carretera vella renovada. encara sinuosa tot i les corbes minvades. el sol ponent dibuixa ombres allargades d'arbres i tanques. estic a certa alçada i tinc bona visibilitat de l'entorn. a mitja distància diviso el perfil de les muntanyes q em són properes i amb les q em sento a recer. la protecció pot esdevenir límit de visió. el pensament em fa somriure.
pot.
esdevenir.
per sort sempre hi ha camins q et porten a una visió més àmplia. perspectiva contrastada q ajuda a aclarir les idees. camins q m'acaben tornant al poble. m'agrada viure a peu de muntanya.
'
tot just ha començat la setmana i avui ja l'he trencada. Mapa dels Sons de Tokio amanida amb una bona companyia de riure encomanadís.
la tornada al cotxe es fa entre algun comentari de la pel·lícula i silenci..
com sol passar, a l'hora de la despedida és quan venen al cap els temes q no es poden esperar. riem i xerrem mentre la despedida s'allarga.
quan ens separem per fer les passes cap als cotxes respectius sento el silenci de l'aparcament.
basarda.
entro al cotxe amb la jaqueta posada i mentre dono el contacte baixo els pestells.
sóc poruga de mena.
surto de la ciutat escoltant sanjosex.
el camí q normalment m'acaba tornant al poble està en obres. hi treballen de nit i de dia.
em trobo al final de la cua esperant q ens donin pas.
sons.
paro la música.
la finestra cinc dits baixada.
sento el clac-clac dels quatre intermitents i màquines q no veig, treballant.
pel retrovisor veig un llum q s'acosta, just pel mig del carril. sento el so de la moto com s'acosta. posa l'intermitent i avança la cua.
al cap de poc s'acosta un cotxe, s'atura a certa distància i posa els quatre intermitents.
a dins el cotxe sento el so del motor i les vibracions q provoca.
una mica més difosos i des de l'exterior, m'arriben els sons parells dels altres cotxes.
al cap de poc veig com la cua es comença a moure fins q m'arriba el torn.
passem al carril contrari. s'intensifiquen els sons dels motors així com s'acosten i s'intensifiquen els sons de les màquines i la seva visibilitat. focos intensos. negra nit. fiu-fiu.... tot passant a prop de la paret de pedra. arribem a una zona on han rascat l'asfalt, grava solta picant els baixos del cotxe. la paret de pedra s'acaba, per un instant hi ha una explanada q aporta certa tranquil·litat dins les tasques q es desenvolupen a l'entorn, i de nou un so pròxim, el ritme somort de la valla de protecció. rotonda i de nou canvi de carril. entrem a un poble veí, trobo a faltar la música. dps de setmana i mitja d'escoltar sanjosex necessito un descans i sento necessitat d'escoltar música en castellà. el buscador de la radio troba la Dial i m'hi quedo. Sabina, Luz, Melendi.... la necessitat de castellà (de distància?) em recorda la necessitat q, en tornar de vacances, vaig tenir de català. m'enyorava. enyorava la cotidianitat del català. engegar la radio i sentir-lo, sentir-lo a la tv, a retalls de converses del carrer, de mainada jugant, la meva pròpia veu expressant-lo i els meus pensaments divagant, sense necessitat d'estar pendent de traducció. el camí continua i continuen cantant.... Héroes del Silencio, Alejandro Sanz.... em crida l'atenció una llum al cel, un avió q passa entre els núvols simula un estel fugaç. fugaç com les pujades de la muntanya russa de les emocions. no pensar-hi quan estigui a cent. pensar-hi quan estigui a zero. tot i no ser un consell cap a mi intento aplicar-ho. sense preveure-ho, durant poc més de dos dies has estat donant voltes dins del meu cap. la meva arrogància es preguntava com "et vas poder atrevir" a passar els límits q marco de manera més o menys subtil i q tothom respecte. tothom menys tu. no els vas veure? els vas ignorar conscientment? el teu atreviment (o inconsciència?) m'atrau. em desperta la curiositat, un dels meus motors de moviment. tot i així, m'aquieto. sé i intento ser conscient tot recordant-me la certesa: sempre m'equivoco. em sorprendria i em costa de creure q m'hagués topat amb l'excepció.
'
apunt:
setmana passada peripècia de papers i burocràcia. guionet, notes i certificats. poble, olot, poble, girona, poble. un dia sense dinar i encara em pregunta on és la titulació, q sense ell ja veurem què vindrà de barcelona.... tot i així m'estampa un paper i amb fotocòpia i decisió busco el meu lloc i amb una amabilitat inesperada q em sorprèn, em concedeixen la darrere plaça. darrera i ben vàlida. surto amb un crit d'alegria latent a la gola. tot just estic al començament (i quin començament!). certifico: estic.
'
'
'
segueixo la carretera vella renovada. encara sinuosa tot i les corbes minvades. el sol ponent dibuixa ombres allargades d'arbres i tanques. estic a certa alçada i tinc bona visibilitat de l'entorn. a mitja distància diviso el perfil de les muntanyes q em són properes i amb les q em sento a recer. la protecció pot esdevenir límit de visió. el pensament em fa somriure.
pot.
esdevenir.
per sort sempre hi ha camins q et porten a una visió més àmplia. perspectiva contrastada q ajuda a aclarir les idees. camins q m'acaben tornant al poble. m'agrada viure a peu de muntanya.
'
tot just ha començat la setmana i avui ja l'he trencada. Mapa dels Sons de Tokio amanida amb una bona companyia de riure encomanadís.
la tornada al cotxe es fa entre algun comentari de la pel·lícula i silenci..
com sol passar, a l'hora de la despedida és quan venen al cap els temes q no es poden esperar. riem i xerrem mentre la despedida s'allarga.
quan ens separem per fer les passes cap als cotxes respectius sento el silenci de l'aparcament.
basarda.
entro al cotxe amb la jaqueta posada i mentre dono el contacte baixo els pestells.
sóc poruga de mena.
surto de la ciutat escoltant sanjosex.
el camí q normalment m'acaba tornant al poble està en obres. hi treballen de nit i de dia.
em trobo al final de la cua esperant q ens donin pas.
sons.
paro la música.
la finestra cinc dits baixada.
sento el clac-clac dels quatre intermitents i màquines q no veig, treballant.
pel retrovisor veig un llum q s'acosta, just pel mig del carril. sento el so de la moto com s'acosta. posa l'intermitent i avança la cua.
al cap de poc s'acosta un cotxe, s'atura a certa distància i posa els quatre intermitents.
a dins el cotxe sento el so del motor i les vibracions q provoca.
una mica més difosos i des de l'exterior, m'arriben els sons parells dels altres cotxes.
al cap de poc veig com la cua es comença a moure fins q m'arriba el torn.
passem al carril contrari. s'intensifiquen els sons dels motors així com s'acosten i s'intensifiquen els sons de les màquines i la seva visibilitat. focos intensos. negra nit. fiu-fiu.... tot passant a prop de la paret de pedra. arribem a una zona on han rascat l'asfalt, grava solta picant els baixos del cotxe. la paret de pedra s'acaba, per un instant hi ha una explanada q aporta certa tranquil·litat dins les tasques q es desenvolupen a l'entorn, i de nou un so pròxim, el ritme somort de la valla de protecció. rotonda i de nou canvi de carril. entrem a un poble veí, trobo a faltar la música. dps de setmana i mitja d'escoltar sanjosex necessito un descans i sento necessitat d'escoltar música en castellà. el buscador de la radio troba la Dial i m'hi quedo. Sabina, Luz, Melendi.... la necessitat de castellà (de distància?) em recorda la necessitat q, en tornar de vacances, vaig tenir de català. m'enyorava. enyorava la cotidianitat del català. engegar la radio i sentir-lo, sentir-lo a la tv, a retalls de converses del carrer, de mainada jugant, la meva pròpia veu expressant-lo i els meus pensaments divagant, sense necessitat d'estar pendent de traducció. el camí continua i continuen cantant.... Héroes del Silencio, Alejandro Sanz.... em crida l'atenció una llum al cel, un avió q passa entre els núvols simula un estel fugaç. fugaç com les pujades de la muntanya russa de les emocions. no pensar-hi quan estigui a cent. pensar-hi quan estigui a zero. tot i no ser un consell cap a mi intento aplicar-ho. sense preveure-ho, durant poc més de dos dies has estat donant voltes dins del meu cap. la meva arrogància es preguntava com "et vas poder atrevir" a passar els límits q marco de manera més o menys subtil i q tothom respecte. tothom menys tu. no els vas veure? els vas ignorar conscientment? el teu atreviment (o inconsciència?) m'atrau. em desperta la curiositat, un dels meus motors de moviment. tot i així, m'aquieto. sé i intento ser conscient tot recordant-me la certesa: sempre m'equivoco. em sorprendria i em costa de creure q m'hagués topat amb l'excepció.
'
apunt:
setmana passada peripècia de papers i burocràcia. guionet, notes i certificats. poble, olot, poble, girona, poble. un dia sense dinar i encara em pregunta on és la titulació, q sense ell ja veurem què vindrà de barcelona.... tot i així m'estampa un paper i amb fotocòpia i decisió busco el meu lloc i amb una amabilitat inesperada q em sorprèn, em concedeixen la darrere plaça. darrera i ben vàlida. surto amb un crit d'alegria latent a la gola. tot just estic al començament (i quin començament!). certifico: estic.
'
'
3 comentaris:
Unes corbes amb post , burocrocracia i papers, pero segur que hi han corbes mes insinuants.. oi?
Neni, quin post més accelerat!! Mentre anava llegint, semblava que em faltés l'aire, que intens. Potser la setmana acaba relaxant-se per tornar a començar el cap de setmana amb molta energia. Un petonàs, i m'alegro que almenys "estiguis". Cuida't!!!
pozí striper, corbes amb pèl moixí.
petó
instints, post accelerat?! més aviat relaxada i calma. contemplativa. tot i q la setmana anterior amb els papers i burocràcia sí q vaig anar accelerada i estressada :)
gràcies trempada!
un petonàs!
Publica un comentari a l'entrada