Avui tranquil·litat...
Neteja pel matí mentre canto amb en Sabina, dinar, migdiada de 3 horetes, dutxa i enfilo tranquil·lament el camí cap a la ciutat amb la intenció de comprar coses per les vacances.
Arribo a l’àrea de consum i està a rebentar.... decideixo canviar l’ordre de les visites i tornar més tard.
Direcció aparcament del costat de l’Onyar. Me’l trobo força buit, és un bon senyal.
Compro el croissant i l’aigua petita ben fresqueta i em perdo pels carrers.
Em descobreixo parlant-te, mostrant-te un racó recentment “sentit” des d’on es veuen els vianants travessar el pont de pedra q t’agrada. Hi ha persones q ni es fixen en ell, d’altres es paren x mirar les cases pintades i la catedral. Pocs es fixen en el pont en si i encara menys miren cap al racó on estic. Em sento oculta tot i estar a la vista de qualsevol. Estic a la vista d’ulls q no miren.
Et sento a prop. Estàs en mi i a la vegada et trobo a faltar tant! Tot i així no deixo de tenir la sensació q està passant el q ha de passar, q això, aquesta situació té una finalitat..... imprevisible i inesperada i possiblement no del meu gust, pro una finalitat al cap i a la fi (clar, com tot!).
No m’agrada aquesta situació, pro és el q hi ha i s’ha de passar.
La sensació q els meus sentits estan fent tard tampoc no em deixa de petja. Les ganes de donar-te el q em vaig guardar, d’estimar-te sense límits, de sorprendre’t amb algun petó inesperat (sobretot quan rius i la cara se t’emplena d’arrugues mmmhhhh!), alguna carícia lleu, intencionada, provocar-te amb paraules, mirades de complicitat, dir-te q t’estimo i q la resta no importa, q ho sento així, les ganes d’obrir-te el meu món per compartir-lo.... probablement me les hauré d’empassar.
Tinc ganes de tornar-te a veure per encarar-me a les meves pors q encara em ronden i superar-les. Per deixar de banda tantes sensacions i veure realment la forma de la realitat.
Creixement.
Quan m’aixeco al matí tinc la sensació d’haver crescut 5cm, pro un cop a la cuina me n’adono q per arribar a la lleixa de la xocolata encara haig de créixer molt més, q ni tant sols acostant una cadira i enfilant-me hi arribo.
Torno al cotxe amb una buidor a l’estómac escampada a tot el cos per l’aleteig de les papallones q no em deixen. M'equivoco de paraula, no és buidor, és nostàlgia.
Enfilo novament direcció a l'àrea dels centres comercials i trobo aparcament relativament a prop d’on vaig.
Neteja pel matí mentre canto amb en Sabina, dinar, migdiada de 3 horetes, dutxa i enfilo tranquil·lament el camí cap a la ciutat amb la intenció de comprar coses per les vacances.
Arribo a l’àrea de consum i està a rebentar.... decideixo canviar l’ordre de les visites i tornar més tard.
Direcció aparcament del costat de l’Onyar. Me’l trobo força buit, és un bon senyal.
Compro el croissant i l’aigua petita ben fresqueta i em perdo pels carrers.
Em descobreixo parlant-te, mostrant-te un racó recentment “sentit” des d’on es veuen els vianants travessar el pont de pedra q t’agrada. Hi ha persones q ni es fixen en ell, d’altres es paren x mirar les cases pintades i la catedral. Pocs es fixen en el pont en si i encara menys miren cap al racó on estic. Em sento oculta tot i estar a la vista de qualsevol. Estic a la vista d’ulls q no miren.
Et sento a prop. Estàs en mi i a la vegada et trobo a faltar tant! Tot i així no deixo de tenir la sensació q està passant el q ha de passar, q això, aquesta situació té una finalitat..... imprevisible i inesperada i possiblement no del meu gust, pro una finalitat al cap i a la fi (clar, com tot!).
No m’agrada aquesta situació, pro és el q hi ha i s’ha de passar.
La sensació q els meus sentits estan fent tard tampoc no em deixa de petja. Les ganes de donar-te el q em vaig guardar, d’estimar-te sense límits, de sorprendre’t amb algun petó inesperat (sobretot quan rius i la cara se t’emplena d’arrugues mmmhhhh!), alguna carícia lleu, intencionada, provocar-te amb paraules, mirades de complicitat, dir-te q t’estimo i q la resta no importa, q ho sento així, les ganes d’obrir-te el meu món per compartir-lo.... probablement me les hauré d’empassar.
Tinc ganes de tornar-te a veure per encarar-me a les meves pors q encara em ronden i superar-les. Per deixar de banda tantes sensacions i veure realment la forma de la realitat.
Creixement.
Quan m’aixeco al matí tinc la sensació d’haver crescut 5cm, pro un cop a la cuina me n’adono q per arribar a la lleixa de la xocolata encara haig de créixer molt més, q ni tant sols acostant una cadira i enfilant-me hi arribo.
Torno al cotxe amb una buidor a l’estómac escampada a tot el cos per l’aleteig de les papallones q no em deixen. M'equivoco de paraula, no és buidor, és nostàlgia.
Enfilo novament direcció a l'àrea dels centres comercials i trobo aparcament relativament a prop d’on vaig.
En surto amb dos CD no previstos a la llista de la compra.
Tranquil·lament tot escoltant la Maria del Mar Bonet vaig a buscar l'eix per tornar cap a casa.
'
No voldria res més ara
que estimar-te
o sentir el teu cos, ben a prop.
'
No voldria res més ara
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.
'
Maria del Mar Bonet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada